Enregistraments nocturns:


Conegueu els eriçons

Historia natual

Els mamífers insectívors es van desenvolupar a finals del Cretàcic i principis del Paleocé, fa uns 60-70 milions d’anys. Molts d’aquests primitius insectívors estan actualment extingits. La família Erinaceidae, a la qual pertanyen els nostres eriçons i que es va originar a Euràsia durant l’Eocé, fa uns 38-54 milions d’anys, sobreviu en l’actualitat com a grup aïllat, sense parents propers.

La família Erinaceidae, fa uns 26-38 milions d’anys, es va diferenciar en dues subfamílies, Erinaceinae, a la qual pertanyen els eriçons amb pues, i Galericinae, eriçons amb pèl, subfamília a la qual pertany el fòssil d’eriçó de més gran conegut, del gènere Deinogalerix, de dieta més carnívora que insectívora i d’un pes de cinc quilos.

Taxonomia i distribució

Actualment hi ha unes 14 espècies d’eriçons amb pues al món, distribuïdes per Europa i a la major part d’Àsia, des d’on van colonitzar Àfrica fa més de set milions d’anys. A Europa trobem tres espècies: Erinaceus europaeus, l’eriçó fosc, distribuït des del sud de Ibèria fins el sud de Suècia, Noruega i Finlàndia, incloent les illes britàniques i les illes grans de la Mediterrània occidental, tret de les Balears; E concolor que es troba a Europa oriental, els Balcans, Grècia i Turquia i, finalment, Atelerix algirus, l’eriçó clar o africà, distribuït principalment a zones no desèrtiques del nord d’Àfrica, i a una estreta franja de la costa mediterrània ibèrica; a més, penetra a la depressió de l’Ebre a les províncies de Lleida i Tarragona. També està present al arxipèlag balear i a les Canàries. A l’Àfrica trobem altres tres espècies del mateix gènere: A. albiventris, A. frontalis y A. sclateri.

L’eriçó fosc s’adscriu a la subspècie nominal E. europaeus europaeus. Les poblacions peninsulars i balear de l’eriçó clar es consideren A. algirus vagans i la canària A algirus caniculus, malgrat que alguns autors opinen que les poblacions continentals pertanyen a la subspècie nominal A. algirus algirus, la distribuïda al nord d’Àfrica.

Morfologia

Un tret evolutiu molt peculiar dels eriçons de la subfamília Erinaceinae és la conversió de part del seu pelatge en dures i esmolades pues queratinoses, les quals muden, cada 18 mesos aproximadament, d’una en una i de forma independent. A més, amb elles, els eriçons han desenvolupat el seu sistema defensiu, tan característic de l’espècie. Es fan una bola gràcies a la seva peculiar estructura muscular i es converteixen en una mena de búnquer. Fugen quan el perill ha passat. No obstant, no és una estratègia infal·lible, alguns predadors com el duc (Bubo bubo), el toixó (Meles meles) o alguns gossos poden fer-la inútil.

L’arc zigomàtic és ampli i robust, el que permet la inserció d’una potent musculatura mastegadora. La seva fórmula dental és:

I 3/2 C 1/1 P 3/2 M 3/3

El tipus de dentició denota una dieta apta per a l’omnivorisme, amb peces dentals capaces de triturar i tallar.

El pes mitjà d’onze eriçons clars mascles adults (considerats com adults els animals de més de 500 gr.) va ser de 618,45 grams i el de 18 femelles de 605,06 grams, amb màxims de 820 i 730 grams respectivament. El pes mitjà de 46 eriçons mascles adults va ser de 770,5 grams i el de 43 femelles de 735,7 grams, amb màxims de 1400 grams i 1100 grams respectivament.

Biologia i ecologia

Hàbitat

L’eriçó fosc és una espècie de caràcter forestal, amb certa plasticitat quant a selecció d’hàbitat. El seu òptim el troba a zones de transició entre el bosc i altres biòtops. Aquest insectívor tendeix a ocupar indrets humits, com boscos caducifolis, però també alzinars mediterranis o grans jardins de les àrees periurbanes, inclòs els grans parcs del centre de certes ciutats (p.e els jardins del zoològic de Barcelona). És rar o desapareix a mesura que augmenta l’aridesa. A les regions seques es refugia a prop de rieres i torrents, sempre que mantinguin cert grau d’humitat.

L’eriçó clar, al contrari, ocupa indrets secs i assolellats. En general, es distribueix allà on la precipitació anual no supera els 650 mm. A les Balears, única espècie present, es troba a garrigues i altres formacions arbustives típicament mediterrànies. Al continent, ocupa principalment zones agrícoles o espais oberts. Un biòtop típic són les hortes que conformen el Parc Agrari del Baix Llobregat (Barcelona).

Ús de l’espai

L’eriçó fosc és una espècie associada a marges i llindars. Normalment no s’aventura bosc endins, com tampoc s’allunya de la protecció que li ofereix la cobertura vegetal. La seva presència en àrees limítrofes de llocs urbanitzats es justificaria per aquesta tendència a ocupar zones d’ecotò però també per l’absència de predadors. S’ha comprovat en un estudi fet al Regne Unit que la densitat d’eriçons és inversament proporcional a la de toixons (Meles meles).

L’eriçó clar habita zones amb espais oberts i planers. En certa forma també està vinculat als marges, on acostuma fer els caus, però s’alimenten a camp obert, de vegades al bell mig dels camps de conreu.

Alimentació

Els eriçons són insectívors però amb una tendència a l’omnivorisme. Consumeixen tota mena de petits animalons, com cucs de terra, cargols, escarabats, erugues, carronya i en menor mesura matèria vegetal com ara fruita.

Activitat

Els eriçons són animals nocturns. Comencen la seva activitat aproximadament una hora després de la posta de sol. No tenen activitat diürna, tret de les femelles que alleten els petits. Presenten un patró d’activitat bimodal: en tenen un pic durant les primeres hores de la nit i un altre a finals, abans d’encauar-se. Les hores centrals de la nit les solen utilitzar r per descansar.

Els eriçons hivernen, estat la duració del qual és variable en funció de les condicions ambientals. La hivernació ve precedida d’un període de gran activitat, a la tardor, en què s’alimenten abundantment per a acumular reserves energètiques. No obstant, la hivernació és facultativa. Si disposen de fonts d’aliment constant, poden no hivernar.

Reproducció

El període reproductiu, similar en ambdues espècies, va de l’abril a l’agost, però es pot allargar a l’octubre. Una mateixa femella pot reproduir-se dos cops durant aquest període.

El festeig és senzill, el mascle s’acosta a la femella, la ronda, emetent uns tènues esbufecs. La receptivitat de la femella es manifesta amb l’aplanament de les pues i amb una postura que evita una dolorosa còpula, amb les extremitats posteriors esteses sobre el terra. La gestació dura entre 5 i 6 setmanes.

Conservació

Els eriçons són animals protegits per la llei a tot el territori. Per tant, no es poden ni abatre, ni capturar, ni retenir-los en captivitat.

En general, l’eriçó fosc sembla no presentar problemes de conservació, tret de llocs en què la densitat del trànsit, la pèrdua d’hàbitats i el tractament de les cobertes vegetals han pogut fe minvar les seves poblacions.

L’eriçó clar, per la seva banda, és menys comú. A la costa, els seus hàbitats han estat substituïts per construccions i infrastructures, de forma que les poblacions estan força fragmentades. En canvi, les poblacions de l’interior (comarques de Lleida) semblen estar en millor estat de conservació.

Legislació i protecció
Espècie Europa Estat Autonomies
Erinaceus europaeus
Cast. Erizo común
Cat. Eriçó fosc
Gall. Ourizo cacho
Esk. Triku arrunta
Conveni de BernaAnnex III  
Decret 4/86 pel que s’amplia la llista d’espècies protegides a Andalusia

Catàleg Valencià de Fauna
Annex II Protegida

Llei de protecció d’animals de Catalunya
Categoria D
Atelerix algirus
Cast. Erizo moruno
Cat. Eriçó clar
Gall Ourizo lourido
Esk. Triku mairua
Conveni de Berna Annex II
Directiva Hàbitats Annex IV
Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades
D’interès especial (menys la població canària)

Catàleg Andalús d’Espècies Amenaçades
D’interès especial

Llei de protecció d’animals de Catalunya
Categoria D



El paper del Projecte Eriçons

Millora en el coneixement de la distribució

Les dades que es van recollint en el projecte han de servir per a determinar la distribució i estatus poblacional de les dues espècies d'eriçó a l'àmbit d'estudi. Fins al moment, i amb les dades recollides durant el 2008 (que inclouen també cites d'anys anteriors) s'ha pogut establir un primer estat de la qüestió, amb mapes de distribució potencial que hauran d'anar-se millorant amb el temps a mesura que s'incorporin més dades, i que serviran en un futur per veure canvis en la distribució.

Els mapes resultants de la modelització s'han d'interpretar com a mapes de distribució potencial, doncs representen la probabilitat d'aparició en funció de la idoneïtat dels ambients naturals i de les condicions climàtiques. Amb el temps i l'esforç de tots anirem acotant-los fins a convertir-los en mapes de distribució real, imprescindibles per a gestionar degudametn les espècies.

Atelerix algirus
Erinaceus europaeus

Descarrega't el mapes de distribució: